Wolfgang Amadeus Mozart

31 01 2010

Mozart va ser un músic austíac que va néixer 1756 a la ciutat de Salzburg.

Va ser un nen prodigi, als tres anys ja tocava el clavicèmbal, als quatre començava amb el violí, als cinc ja escrivia les primeres partitures i als sis anys tocava en públic, sol o bé acompanyat de la seva germana gran Nanerl.

El seu pare era Leopold Mozart i també era músic. Ell va ser el seu primer mestre.

Els germans Mozart, acompanyats del seu pare, van viatjar per tot Europa. A tot arreu on anaven, els nens prodigis Mozart provocaven admiració. Mozart va avançar molt ràpid.

Als sis anys es presentar com a concertista de piano en públic. Va fer els primers concerts a Munich i Viena junt amb la seva germana Nannerl, que era cinc anys més gran que ell.

Wolfgang Amadeus Mozart va escriure la seva primera òpera quan tenia 13 anys i la va estrenar amb un gran èxit. Als 15 anys fou nomenat Konzertmeister (mestre de música) de la cort de Salzburg.

En el últims anys de la seva vida, tot i passar per dificultats de tot tipus, va escriure alguna de les seves obres mestres: la serenata per a orquestra de corda Eine Kleine Nachtumusik (Petita Serenata Nocturna), la Simfonia núm. 40, el concert per a Clarinet i orquestra, l’òpera La flauta màgica, vàries òperes bufes i el Rèquiem, que va deixar inacabat.

Mozart va morir a Viena, als 36 anys quan li faltaven poques pàgines per acabar el Rèquiem, i en la més absoluta misèria.

En la seva curta vida, aquest compositor va escriure més de 600 obres de tots els gèneres musicals.

Clica la foto per conèixer més sobre Mozart:


Escolta un fragment de” Eine kleine Nachtmusik” Allegro

Escolta un fragment de la la flauta màgica “La reina de la nit”

Escolta un fragment del concert per a Clarinet i orquestra

Anuncis




Corn anglès, el

18 01 2010

El corn anglès és un instrument de vent.

Té el tub de fusta i una llengüeta doble de canya.

És igual que l’oboè, però una mica més llarg i amb la campana arrodonida.

Té el so una mica més agut que l’oboè i més càlid.





Antonín Dvorák

18 01 2010

(Nelahozeves, Bohèmia 1841 — Praga 1904)
Va ser un dels més importants i coneguts compositors del seu país.
Dvořák va néixer a Nelahozeves, prop de Praga (actualment República Txeca), on va transcórrer la major part de la seva vida.
Antonin fou el gran dels vuit fills que va tenir la família.

El pare tocava el violí i la cítara, i era membre de l”orquestra” del poble. No hi ha dubte que les primeres impressions musicals del nen es degueren als sons d’aquella orquestra.

El jove Antonín aprengué música a l’escola de la seva ciutat natal, fins que a l’edat de dotze anys, fou enviat pel seu pare a la ciutat de Slonice a estudiar principalment alemany, però sobretot el que va aprendre fou música, amb el seu professor d’alemany. Entre d’altres coses aprengué a tocar el piano, l’orgue i la viola.
Aquest professor convencé el pare d’Antonín que permetés el seu fill dedicar-se a la música. El 1857 ingressà a l’escola d’orgue de Praga, on rebé lliçons d’orgue. També descobrí les obres de F. Mendelssohn i F. Liszt…
El 1859 acabà els estudis, i les seves primeres feines foren en orquestres.
Des del 1860 féu classes de música. És en aquesta època on comença les seves primeres composicions.
Poc a poc Dvorák es va anar creant una bona reputació com a compositor i rebé tota classe d’honors i reconeixements.

Obres més importants

– simfonia núm.9 (Simfonia del Nou Món)

– Concert per a violí i orquestra

– Concert per a violoncel


La simfonia núm.9 en mi menor, Op. 95, també coneguda com a simfonia del Nou Món va ser composta per Antonín Dvorák l’any 1893 durant la seva visita als Estats Units. És la seva simfonia més famosa i una de les més populars del repertori modern.

Consta de quatre moviments:

1. Adagio – Allegro molto

Moviment musical lent, entre el largo i l’andante

2. Largo

Moviment musical molt lent, semblant a l’adagio, però més sostingut.

3. Scherzo: Molto Vivace – Poco sostenuto

Moviment viu, superior a l’allegro, però no tan ràpid com el presto.

4. Allegro con fuoco

Moviment musical força viu.

Escolta el segon moviment de la Simfonia del Nou Món. Busca-hi el so del corn anglès.

En aquesta web trobareu un musicograma molt interessant de la Simfonia del Nou Món de Dvorák.





El segle del jazz

18 01 2010

El jazz al món, tot el que et cal saber: El segle del jazz





La laringe cantant

9 01 2010

 

video





CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS HUMANES

7 01 2010

La veu es pot considerar l’instrument musical més expressiu de tots. Fins i tot té un gènere musical del qual és la protagonista: l’òpera.

Els egipcis consideraven la veu humana l’instrument més poderós perquè els déus els fessin cas.

Com en altres famílies d’instruments, hi ha diferents models de veus humanes que es poden classificar en:

AGUDES

VEUS INFANTILS: veus blanques.

Són les veus de nens i nenes, també anomenades veus blanques.

Són les veus de nens i nenes, també anomenades veus blanques.

Les veus infantils s’acaben quan els nois i noies entren en la pubertat. Normalment entre els 12 i els 15 anys es produeix el fenomen del canvi de veu. Les transformacions físiques de l’adolescència comporten també un desenvolupament de la laringe i un allargament de les cordes vocals. Això fa que la veu es torni més greu. Aquest canvi és més brusc en els nois.

 

 

VEUS ADULTES:

VEU DE DONA

No totes les veus de dona són iguals, algunes dones canten més agut que altres. Per tant la veu de dona es pot classificar en tres tipus:

SopranoLes dones que tenen la veu més aguda s’anomenen sopranos. Poden fer des del do de la tercera octava al do de la cinquena.

Les sopranos tenen un timbre clar i brillant.

Sopranos reconegudes mundialment:

Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels, Barbara Hendricks i Maria Callas.

Personatges d’òpera per a soprano més coneguts: “La reina de la nit”, de “La flauta màgica”, de W. A. Mozart.

 

MezzosopranoLes dones que tenen una veu entre contralt i soprano es diuen mezzosopranos. Cobreixen també dues octaves, entre el la de la segona i el la de la quarta.

Mezzosoprano reconeguda mundialment: Lorraine Hunt

Personatges d’òpera per a mezzosoprano més coneguts: “La ventafocs”, de G. Rossini.

 

Contralt

Les dones que tenen la veu més greu s’anomenen contralts. Poden arribar des del sol de la segona octava fins al fa de la quarta.

Contralt reconeguda mundialment: Judy Garland.

Personatges d’òpera per a contralt més coneguts: Rossina, de “El barber de Sevilla”, de G. Rossini.

 

GREUS

VEU D’HOME

També les veus d’homes són diferents, n’hi ha de més agudes i de més greus.

Es classifiquen de més agut a més greu:

Tenor.

Baríton.

Baix.

 

Tenor.

Els homes que tenen la veu més aguda són els tenors. Poden cantar entre el do de la segona octava i el do de la quarta.

Tenors reconeguts mundialment:

Luciano Pavarotti, Josep Carreras i Placido Domingo (popularitzats internacionalment pels seus concerts com “Els tres tenors”).

 

 

Baríton.

Els homes que tenen la veu greu però no tan greu com els baixos, es diuen barítons i poden fer des del la de la primera octava del piano fins al la de la tercera.

Baríton reconegut mundialment: Titto Ruffo.

 

Baix.

Els homes que tenen la veu més greu es diu que tenen veu de baix i poden fer des del re de la primera octava del piano fins al mi de la tercera.

Baixos reconeguts mundialment:

Gottlob Frick i Kopcák .

Escolta diferents veus cantades

Escolta diferents tipus de veus!





La veu humana

7 01 2010

Veu

La veu humana és l’instrument musical més perfecte, més antic, més conegut, més utilitzat i més barat del món. Es fa servir des de fa milions d’anys.

Cantar és la forma més espontània i natural de l’expressió musical.

La música on la protagonista és la veu humana s’anomena música vocal, per a distingir-la de la música pensada per a instruments, que es denomina música instrumental.

A diferència dels altres instruments, la veu no és visible. És un instrument amagat amb unes possibilitats específiques lligades a cada persona.

El cantant haurà d’esforçar-se i estudiar per poder utilizar de la millor manera possible el seu instrument. Per aquest motiu, és l’instrument més difícil d’ensenyar.

La veu és un instrument musical ja que té els tres elements característics d’un instrument:

– Material elàstic: cordes vocals

– Mecanisme: Aparell respiratori

– Ressonadors: Cavitats facials (boca i nas), cavitats cranials, faringe i pit.

Cordes vocals

La veu és el so produït per la vibració de les cordes vocals quan hi passa l’aire.

La veu comprèn des d’una simple cançó fins formes complexes, com l’òpera. La simfonia i el concert, en canvi, constituïxen exemples de música instrumental.

Els òrgans essencials que participen en la producció de la veu són: pulmons, laringe i faringe.

Pulmons

Pulmons

– Donen cabuda a l’aire gràcies a la seva mida i a la seva capacitat d’eixamplar-se. Sota els pulmons hi ha un múscul anomenat diafragma. Quan l’aire arriba als pulmons, aquest múscul baixa i deixa espai per afavorir-ne l’eixamplament.

– Impulsen l’aire cap a l’exterior gràcies al diafragma, que torna a la seva posició i empeny els pulmons cap amunt, afavorint l’expulsió de l’aire.

El diafragma és important a l’hora de la respiració. La respiració més adequada per a l’emissió de la veu és la respiració diafragmàtica, que afavoreix el moviment del diafragma quan inspirem i expirem.

Laringe

Laringe

L’òrgan principal de la producció de la veu, forma part de l’aparell respiratori, i comunica la faringe amb la tràquea. Les dimensions d’aquest òrgan varien segons l’edat, sexe i constitució de cada individu. La laringe està formada per nou cartílags (cricoide, tiroide, aritenoide, corniculats, cuneïformes i epiglotis) que són moguts per diferents músculs. Les cares laterals de la laringe estan parcialment cobertes per el tiroides, que és el cartílag que en empassar, parlar o cantar es desplaça amunt. Rere aquest cartílag es troben les cordes vocals. Aquestes són quatre replegaments: dos de superiors (cordes falses o ventriculars) i dos d’inferiors que són les verdaderes cordes vocals. Les dues últimes, en aproximar-se vibrant originen un “so sonor”, i si no vibren produeixen un “so sord”.

Faringe

Parts de la faringe

És una cavitat en forma de tub que forma part del tub digestiu i de l’aparell respiratori, que s’estén des de la part posterior de les fosses nasals fins al començament de l’esòfag i de la laringe.
La faringe està situada a la part posterior de la boca i és comuna a les vies digestives i respiratòries. Al sostre de la faringe ens trobem amb unes estructures glandulars limfàtiques, les amígdales, amb funció defensiva front a les infeccions bacterianes. Durant la deglució, el pas de l’aire a la laringe resta tancat momentàniament per l’epiglotis, estructura cartilaginosa elàstica de la laringe. Això evitarà l’entrada de substàncies sòlides o líquides a les vies respiratòries.

Més informació
CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS HUMANES