(Àustria, 1732 – Àustria, 1809)

Joseph Haydn va néixer el 31 de març de 1732 aRohrau, Àustria.

El seu pare, Mathias, era constructor de carros i músic aficionat. La seva mare, Anna Maria Koller, era cuinera a la casa del comte Harrach, senyor de Rohrau. Era el segon de dotze fills, només sis dels quals van arribar a adults. Un d’ells també va ser un músic conegut a la seva època, Michael Haydn.

Als sis anys el seu oncle, Johann Mathias Franck, mestre d’escola i mestre de cor a Hainburg, li comença a ensenyar música. Amb ell forma part de la coral de l’església, i més endavant canta a la catedral de Viena. També aprèn a tocar el violí.

Als 27 anys és nomenat director de música de l’orquestra del comte de Morzin i desprès forma part dels músics d’una família de nobles d’Hongria. Finalment, treballa fent música per al príncep, tenint molt d’èxit musical.

Al 1781, Haydn contacta amb Mozart i es fa amic seu.

Desprès de treballar per al fill i el nét del príncep, treballa per a un empresari d’Anglaterra i es trasllada allà. La universitat d’Òxford li atorga el títol Honoris Causa.

Més tard, torna a Viena.

Haydn mor el 31 de maig de 1809 (amb 77 anys) a Viena.

Les composicions de Haydn més conegudes són els seus quartets de corda, la missa “La creació”, la simfonia “La sorpresa” (Simfonia n. 94 en Sol M) i la simfonia “El rellotge”.

Haydn, Mozart i Beethoven són recordats com els tres compositors més importants del Classicisme.

(Alemanya, 1770- Àustria, 1827)

Va néixer a Bonn (Alemanya) el 16 de desembre de 1770.

Fill d’una família humil no va tenir una infància molt agradable.

El seu pare, cantant de la capella de la cort, era un alcohòlic i estava obsessionat en convertir al seu fill en un nen prodigi, com ho era Mozart. L’obligava a estudiar hores i hores tancat a la seva habitació i el maltractava quan no realitzava els exercicis que li imposava.

Als 8 anys el pare presenta a Beethoven en concerts i fa una gira per Holanda. Als 12 anys destaca com a intèrpret de piano, orgue i viola. Rep lliçons de grans mestres com Mozart, Haydn i Salieri.

Beethoven té una vida difícil. Quan mor la seva mare s’ha de fer càrrec dels seus germans, i quan per fi se’l reconeix com a compositor comença a quedar-se sord. Tot i això, és tan bon músic que sap veure si un altre músic s’equivoca tocant mirant la posició dels seus dits.

Amb 39 anys aquest músic es queda sord completament i això, junt amb la vida tan difícil que ha tingut, fa que tingui un caràcter esquerp i solitari, però alhora és un home fort i tenaç, fet que l’ajudarà a composar obres on contrasten la tristesa i el dolor amb l’alegria i l’amor. No deixa de composar malgrat la sordesa. Ell recorda com sona la música en el seu cap i així pot seguir escrivint partitures d’una música que no podrà escoltar mai. És un fet molt trist per a un compositor.

Beethoven trenca amb el paper del músic al servei de l’església o de la cort. És un artista que viu gràcies a les seves publicacions i concerts, tot i que això el portarà a tenir problemes econòmics. És un home que estima la llibertat.

Després de patir diferents desamors, el 26 de maç de 1827 mor sol a Viena (Àustria) enmig d’un dia tempestuós.

Les seves obres més conegudes mudialment són:

“Para Elisa” (Composició per a piano sol) i les simfonies (composicions per a orquestra simfònica): Simfonia “La Pastoral”, Simfonia “L’Heroica” (dedicada inicialment a Napoleó) i Simfonia núm. 9 (“Himne a l’alegria”).

Va ser un nen prodigi, als tres anys ja tocava el clavicèmbal, als quatre començava amb el violí, als cinc ja escrivia les primeres partitures i als sis anys tocava en públic, sol o bé acompanyat de la seva germana gran Nanerl.

El seu pare era Leopold Mozart i també era músic. Ell va ser el seu primer mestre.

Els germans Mozart, acompanyats del seu pare, van viatjar per tot Europa. A tot arreu on anaven, els nens prodigis Mozart provocaven admiració. Mozart va avançar molt ràpid.

Als sis anys es presentar com a concertista de piano en públic. Va fer els primers concerts a Munich i Viena junt amb la seva germana Nannerl, que era cinc anys més gran que ell.

Wolfgang Amadeus Mozart va escriure la seva primera òpera quan tenia 13 anys i la va estrenar amb un gran èxit. Als 15 anys fou nomenat Konzertmeister (mestre de música) de la cort de Salzburg.

En el últims anys de la seva vida, tot i passar per dificultats de tot tipus, va escriure alguna de les seves obres mestres: la serenata per a orquestra de corda Eine Kleine Nachtumusik (Petita Serenata Nocturna), la Simfonia núm. 40, el concert per a Clarinet i orquestra, l’òpera La flauta màgica, vàries òperes bufes i el Rèquiem, que va deixar inacabat.

Mozart va morir a Viena, als 36 anys quan li faltaven poques pàgines per acabar el Rèquiem, i en la més absoluta misèria.

En la seva curta vida, aquest compositor va escriure més de 600 obres de tots els gèneres musicals.

Clica la foto per conèixer més sobre Mozart:

Escolta un fragment de” Eine kleine Nachtmusik” Allegro

Escolta un fragment de la la flauta màgica “La reina de la nit”

Escolta un fragment del concert per a Clarinet i orquestra

]]> http://infomusical.wordpress.com/2010/01/31/wolfgang-amadeus-mozart/feed/ 0 Mestra Mozart Mozart Qui és Mozart? clarinet http://infomusical.wordpress.com/2010/01/18/corn-angles-el/ http://infomusical.wordpress.com/2010/01/18/corn-angles-el/#comments Mon, 18 Jan 2010 16:47:11 +0000 Mestra http://infomusical.wordpress.com/?p=385 ]]> El corn anglès és un instrument de vent.

Té el tub de fusta i una llengüeta doble de canya.

És igual que l’oboè, però una mica més llarg i amb la campana arrodonida.

Té el so una mica més agut que l’oboè i més càlid.

El pare tocava el violí i la cítara, i era membre de l”orquestra” del poble. No hi ha dubte que les primeres impressions musicals del nen es degueren als sons d’aquella orquestra.

El jove Antonín aprengué música a l’escola de la seva ciutat natal, fins que a l’edat de dotze anys, fou enviat pel seu pare a la ciutat de Slonice a estudiar principalment alemany, però sobretot el que va aprendre fou música, amb el seu professor d’alemany. Entre d’altres coses aprengué a tocar el piano, l’orgue i la viola.
Aquest professor convencé el pare d’Antonín que permetés el seu fill dedicar-se a la música. El 1857 ingressà a l’escola d’orgue de Praga, on rebé lliçons d’orgue. També descobrí les obres de F. Mendelssohn i F. Liszt…
El 1859 acabà els estudis, i les seves primeres feines foren en orquestres.
Des del 1860 féu classes de música. És en aquesta època on comença les seves primeres composicions.
Poc a poc Dvorák es va anar creant una bona reputació com a compositor i rebé tota classe d’honors i reconeixements.

Obres més importants

- simfonia núm.9 (Simfonia del Nou Món)

- Concert per a violí i orquestra

- Concert per a violoncel

La simfonia núm.9 en mi menor, Op. 95, també coneguda com a simfonia del Nou Món va ser composta per Antonín Dvorák l’any 1893 durant la seva visita als Estats Units. És la seva simfonia més famosa i una de les més populars del repertori modern.

Consta de quatre moviments:

1. Adagio – Allegro molto

Moviment musical lent, entre el largo i l’andante

2. Largo

Moviment musical molt lent, semblant a l’adagio, però més sostingut.

3. Scherzo: Molto Vivace – Poco sostenuto

Moviment viu, superior a l’allegro, però no tan ràpid com el presto.

4. Allegro con fuoco

Moviment musical força viu.

Escolta el segon moviment de la Simfonia del Nou Món. Busca-hi el so del corn anglès.

En aquesta web trobareu un musicograma molt interessant de la Simfonia del Nou Món de Dvorák.

video

Veu

La veu humana és l’instrument musical més perfecte, més antic, més conegut, més utilitzat i més barat del món. Es fa servir des de fa milions d’anys.

Cantar és la forma més espontània i natural de l’expressió musical.

La música on la protagonista és la veu humana s’anomena música vocal, per a distingir-la de la música pensada per a instruments, que es denomina música instrumental.

A diferència dels altres instruments, la veu no és visible. És un instrument amagat amb unes possibilitats específiques lligades a cada persona.

El cantant haurà d’esforçar-se i estudiar per poder utilizar de la millor manera possible el seu instrument. Per aquest motiu, és l’instrument més difícil d’ensenyar.

La veu és un instrument musical ja que té els tres elements característics d’un instrument:

- Material elàstic: cordes vocals

- Mecanisme: Aparell respiratori

- Ressonadors: Cavitats facials (boca i nas), cavitats cranials, faringe i pit.

Cordes vocals

La veu és el so produït per la vibració de les cordes vocals quan hi passa l’aire.

La veu comprèn des d’una simple cançó fins formes complexes, com l’òpera. La simfonia i el concert, en canvi, constituïxen exemples de música instrumental.

Els òrgans essencials que participen en la producció de la veu són: pulmons, laringe i faringe.

Pulmons

Pulmons

- Donen cabuda a l’aire gràcies a la seva mida i a la seva capacitat d’eixamplar-se. Sota els pulmons hi ha un múscul anomenat diafragma. Quan l’aire arriba als pulmons, aquest múscul baixa i deixa espai per afavorir-ne l’eixamplament.

- Impulsen l’aire cap a l’exterior gràcies al diafragma, que torna a la seva posició i empeny els pulmons cap amunt, afavorint l’expulsió de l’aire.

El diafragma és important a l’hora de la respiració. La respiració més adequada per a l’emissió de la veu és la respiració diafragmàtica, que afavoreix el moviment del diafragma quan inspirem i expirem.

Laringe

Laringe

L’òrgan principal de la producció de la veu, forma part de l’aparell respiratori, i comunica la faringe amb la tràquea. Les dimensions d’aquest òrgan varien segons l’edat, sexe i constitució de cada individu. La laringe està formada per nou cartílags (cricoide, tiroide, aritenoide, corniculats, cuneïformes i epiglotis) que són moguts per diferents músculs. Les cares laterals de la laringe estan parcialment cobertes per el tiroides, que és el cartílag que en empassar, parlar o cantar es desplaça amunt. Rere aquest cartílag es troben les cordes vocals. Aquestes són quatre replegaments: dos de superiors (cordes falses o ventriculars) i dos d’inferiors que són les verdaderes cordes vocals. Les dues últimes, en aproximar-se vibrant originen un “so sonor”, i si no vibren produeixen un “so sord”.

Faringe

Parts de la faringe

És una cavitat en forma de tub que forma part del tub digestiu i de l’aparell respiratori, que s’estén des de la part posterior de les fosses nasals fins al començament de l’esòfag i de la laringe.
La faringe està situada a la part posterior de la boca i és comuna a les vies digestives i respiratòries. Al sostre de la faringe ens trobem amb unes estructures glandulars limfàtiques, les amígdales, amb funció defensiva front a les infeccions bacterianes. Durant la deglució, el pas de l’aire a la laringe resta tancat momentàniament per l’epiglotis, estructura cartilaginosa elàstica de la laringe. Això evitarà l’entrada de substàncies sòlides o líquides a les vies respiratòries.

Més informació

CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS HUMANES

Etapa entre l’Antiguitat i el Renaixement. L’inici d’aquesta època la marca la caiguda de l’Imperi Romà el 476 i el final el marca el descubriment d’Amèrica el 1492.